Comarques Gironines

Un aniversari especial

Article de Pere Simon, primer secretari de la JSC Comarques Gironines, publicat al Diari de Girona el 14 d'abril del 2010.

L’any 1927 l’Andreu tot just tenia 19 anys, i vivia a Amer. Tot i la seva curta edat, tenia clar que es volia dedicar a la música, de fet, ja feia anys que estudiava la trompeta. Aquesta professió era compatible amb la seva altra gran afició: passar-se les tardes a Can Barnera prenent ratafia fins engatar-se. Aquell mateix any, l’Andreu va anar a tocar sardanes a Cunit amb la Principal d’Amer, per la festa major. Allà va conèixer la Remei, una menuda amb certa gràcia, que al cap d’un parell d’anys es va convertir en la seva esposa. De fet, la Remei mai va acabar de tenir bon gust pels homes.

El dimarts dia 14 d’abril de l’any 1931, la Remei i l’Andreu van sortir a la plaça de la Vila, com tants d’altres, demandant democràcia, llibertat i justícia. Tota una generació estava farta d’un país sense drets i llibertats, de la corrupció i el caciquisme de la restauració, de les alternatives polítiques fictícies, del talant de Primo de Rivera i la seva particular “dialéctica de los puños y las pistolas”. Una generació que representava l’esperança d’una nova Espanya moderna i més justa.

El més sorprenent de la Segona República va ser, doncs, la seva proclamació popular després d’unes eleccions municipals. El període republicà va combinar grans avenços socials amb la radicalització, els intents colpistes i la brutalització política que es va estendre pels carrers i les ciutats.

No obstant això, més enllà dels encerts i errors comesos en aquest període, cal recordar que aquesta segona experiència no només va ser una República en sentit formal, on els ciutadans escullen lliurement el cap d’Estat, sinó que també va suposar l’arribada de la democràcia. El 14 d’abril va ser un exemple de participació ciutadana, llibertat i valors cívics, això és, un autèntic paradigma de l’altra tradició republicana, la cívica, aquella que representa l’Estat bàsicament com una qüestió pública i que Philip Pettit va tornar a posar de moda ara fa uns anys. Precisament, el republicanisme reclamava un sistema polític que protegís la llibertat dels ciutadans a través del dret i la llei, essent aquesta l’última expressió de la sobirania popular.

L’any 1933 la Remei va poder votar per primera vegada. Un any abans, el 1932, s’havia aprovat l’Estatut d’Autonomia de Catalunya que reconeixia la Generalitat com a institució de govern per a la nació catalana. L’Andreu, que va haver de deixar la música perquè no els donava suficient per guanyar-se la vida, va agrair que s’humanitzessin les condicions de treball, tant a les ciutats com en les labors agrícoles, a través de reformes socials de profunditat que van intentar pal·liar les evidents desigualtats.
A l’Andreu i a la Remei no els va sorprendre que els governs progressistes de l’època donessin passes agegantades a favor de l’igualtat d’oportunitats, aprovant la igualtat de drets d’ambdós sexes, l’equiparació salarial, l’educació mixta, l’accés de la dona a la vida pública, el matrimoni civil i el divorci de mutu acord, la protecció de la maternitat i la supressió del delicte d’adulteri que fins aleshores s’havia aplicat només a les dones.

En definitiva, cal recordar la Segona República com una època que va potenciar la democràcia, la justícia i la igualtat social; i el 14 d’abril del 1931 com un resplendor d’esperança d’una societat que encara no coneixia, en paraules de Jorge Semprun, qui va ser apressat pels nazis i enviat al camp de concentració de Buchenwald, fins on podia arribar la crueltat humana.